La crisis sistèmica i la productivitat (PIB) vs l'ocupació

La crisi

Com ens conta en Santiago Niño-Becerra,  catedrátic d’Estructura Económica. IQS. School of Management. Universitat Ramon Llull a la carta de la bolsa:

Primer a 'la gent' d'arreu se li va dir que per ser feliç havia de tenir això i allò i qualsevol cosa que se li ocorregués, però no li anaven a pujar el salari perquè això era dolent per als costos, el que s'anava a fer era donar-li capacitat d'endeutament: molta, moltíssima, i a la gent li va semblar molt bé.

Com 'gent' són Estats, Ajuntaments, empreses, entitats financeres i famílies, el deute va acabar arribant a un nivell impagable: el nivell de deute va acabar sent superior al PIB que amb aquest endeutament es va generar, de manera que les coses van començar a paralitzar-se, per això es van posar en marxa els rescats, els plans E i els avals i les garanties, i es va entapissar l'espai de promeses.

Això també es va esgotar i això va posar sobre la taula LA veritat: que els ingressos no podien créixer més, més encara, que anaven a decréixer, per la qual cosa s'havia de posar en marxa la motoserra i començar a retallar unes despeses que s'havien dissenyat d'acord amb una capacitat d'obtenir crèdits que no tornaria, i a uns ingressos que se n’avien anat amb el vent.

Ara toca desfer el camí recorregut en aquests quinze anys passats, el que suposa, per 'la gent', empobrir, - anar a menys -, però també posa sobre la taula un altre problema: l'excés de capacitat productiva ocupada amb aquell crèdit ja desaparegut i amb unes exportacions que ja estan periclitades.

Hi ha un excés d'oferta, un defecte de demanda, una oferta de treball no necessària i una capacitat de consum que no té amb què pagar. I a tot això s'afegeix una deuta antiga que, en la seva totalitat, pràcticament ningú pot pagar. I, per si fos poc, uns diners que en gran mesura habita en servidors en forma de bits, i uns actius que valen el que per ells vulgui pagar perquè els seus valors són uns bits encara més lleugers que els anteriors.

Una cosa així va ser la Depressió.

Necessitats, productivitat, tecnologia i ocupació

Per altra banda cal preguntar-se si l'ocupació és un sistema obsolet en l'actualitat tal com fa Douglas Rushkoff i explica el següent article publicat a pijamasurf.

L'ocupació és un concepte que, afortunadament, podria tornar-se aviat obsolet, el treball i la creació d'un valor per a la societat poc tenen a veure amb l'esclavització de les persones davant d'un ocupador.

"L'emancipació sempre arriba puntual, arribar tard a aquesta cita seria un pecat"

Amb la consolidació de les tecnologies digitals com un pols omnipresent en la nostra quotidianitat, les estructures socials, els patrons culturals, i els conceptes rectors de la psique col·lectiva, han experimentat una transformació tan radical i accelerada que potser siguem part de la major revolució sociocultural de la història humana.

Com tota transformació, aquest procés ha cobrat múltiples "víctimes", és a dir, aquelles institucions, sistemes, i organismes que no són capaços, per la seva pròpia naturalesa o per simple abstinència, de sintonitzar amb les pautes de l'actual escenari. I entre aquestes "víctimes" podem considerar la pèrdua de milers de negocis i milions de llocs de treball que han deixat de ser rellevants per a les tendències socioeconòmiques que regeixen aquesta nova realitat.

Un cas interessant és el de les oficines de correu, que any rere any, des de fa una dècada, han vist com el nombre d'usuaris que recorren als seus serveis es va desplomant. En el cas de l'oficina nord-americana de correus,  el US Postal Service, ha perdut tants usuaris que fins i tot es valora la possibilitat de que tanqui a curt termini, la qual cosa deixaria sense feina a prop de 600,000 persones (només en els últims 4 anys els enviaments varen disminuir un 22% davant la massiva popularització i contundent practicitat d’eines com el correu electrònic).

Cada nou programa d'ordinador que s'estrena, bàsicament fa el que fins fa poc era tasca d'una persona, només que el primer ho fa d'una manera més ràpida, barata, i efectiva. I per això la digitalització o la robotització de milions de labors emergeix com una tendència ineludible. D'altra banda els governants afirmen, de manera sistemàtica i en pràcticament tots els països, que el gran problema és la falta d'ocupació, una postura una mica contradictòria quan coexisteix amb la promoció i el finançament del desenvolupament tecnològic. I precisament això és el que Douglas Rushkoff, potser el més brillant teòric dels mitjans i un lúcid analista socioeconòmic, s'ha atrevit a qüestionar en un article publicat a CNN i titulat "Are Jobs Obsolete?". És en veritat la desocupació un problema fonamental o en realitat es tracta d'una inèrcia retòrica que ja no necessàriament encaixa en la vida contemporània?

"Em fa por tan sols preguntar-ho, però des de quan la desocupació es va convertir en un problema? Entenc que tots volem el nostre salari, o almenys volem diners. Volem aliment, sostre, vestit, i totes aquestes coses que es poden adquirir amb diners. Però de veritat volem llocs de treball? "Qüestiona el també professor de NYU.

Sembla que l'ocupació, i no la productivitat, s'ha convertit en la meta, a llarg termini, de l'estratègia econòmica de diferents governs, entre ells el dels Estats Units (al qual es refereix Rushkoff en el seu article). Si tenim en compte que al món es produeix gairebé el doble d’aliments dels que els 6 mil milions d'habitants necessitem, llavors potser no es tracta de que no hi hagi recursos perquè tots visquem mínimament bé, sinó que "necessitem" d'un sistema que ens obligui a merèixer el suport que rebem (alguna cosa relativament absurd ja que hi ha milions de persones que treballen jornades de fins a 16 hores diàries i amb prou feines guanyen per sobreviure).

L'ocupació és un concepte relativament nou. Les persones sempre han treballat, però no va ser fins al Renaixement, època on va sorgir el primer antecedent corporatiu, que les persones treballaven per a si mateixes, ja fos com fusters, pastors, o sabaters. I intercanviaven el fruit i el seu treball per altres béns i serveis que requerien per viure. En aquest esquema els únics que veien la seva riquesa disminuir eren els aristòcrates, els qui depenien dels seus títols nobiliaris per obtenir diners a partir del treball d'aquells que treballaven.

Davant d'ells les classes governants van recórrer a un nou sistema que va obligar a tots aquests petits treballadors a cedir el seu treball a indústries que tenien l'autorització exclusiva per proveir el mercat i va ser així com va sorgir els conceptes d'ocupació i d'empleats.

Igual que en l'era industrial, temps durant els quals milers de persones van ser reemplaçades per màquines, ara, en l'era digital, s'ha desencadenat un procés similar: les eines digitals augmenten l'eficiència, reemplacen a persones, i augmenten els guanys corporatius . Això resulta certament negatiu per als empleats i els sindicats, però; És en realitat un fenomen nociu per a nosaltres?

Al capdavall recordem que aquest és el rol original de les tecnologies, facilitar les tasques i els processos productius d'una societat.

"La pregunta que hem de començar a fer-nos no és com emprarem a tota aquesta gent que és reemplaçada per la tecnologia, sinó Com podem organitzar una societat al voltant d'e quelcom més enllà de l'ocupació?

Però en lloc d'apostar a un nou disseny orientat cap a la cooperació i el benestar compartit, sembla que aquells que controlen els sistemes que ens regeixen, prefereixen seguir incentivant un model basat en un mercat de mancances, dins el qual es negocien coses que en realitat existeixen en abundància i serien suficients per a tots. 

"Del que no tenim no és d'ocupació sinó d'una forma de distribuir amb justícia els béns que hem generat a través de les nostres tecnologies, i una forma de crear sentit en un món que ja ha produït molt més del necessari".

Al llarg de l'últim segle s'han provat alternatives al sistema capitalista. Una de les més populars va ser el comunisme, dins del qual els béns eren distribuïts equitativament, però, aquest no representava un disseny estimulant, que motivés a la població a produir i col·laborar, a mes de que mai va funcionar, per múltiples raons, com estava pensat. De l'altre costat, el més recent disseny el capitalisme, el lliure mercat, opta per simplement deixar patir a aquells que no són capaços de capitalitzar, esperar que es dilueixin. Però com hem comprovat, aquest model també està lluny de ser funcional i, en canvi, promou un gran ventall de "anti-valors" com l'ambició, la competència, el classisme, i la frivolitat.

I és precisament dins d'aquesta recerca per generar una nova alternativa a l'actual sistema, que l'era digital ofereix una opció interessant: intercanviar informació, o millor dit bits, en lloc de béns. En aquesta dinàmica l'escenari és l'hiperespai, a través del que podem proveir-nos, aportant un valor al nostre entorn, d'aquelles coses que necessitem o desitgem. Si acceptéssim que l'aliment i la llar són drets fonamentals de tot ésser humà (hi ha prou de les dues coses perquè a ningú li falti), llavors la resta de la feina que féssim, i dels seus fruits, seria per a adquirir aquelles coses que no són indispensables per a la nostra existència però que sens dubte l'enriqueixen. Per cert, aquestes tasques, com programar un programari, generar peces de comunicació, ensenyar a distància, o escriure un llibre, es poden realitzar i manera independent, sense necessitat de convertir-te en un empleat d’algun (en especial de les grans corporacions).

Tenint en compte tot això, i després de fer consciència sobre aquesta accelerada transformació en què estem immersos com a societat mundial, durant la qual molts dels nostres pilars socioculturals cauran per no aixecar-se, seria interessant reflexionar si el concepte d'ocupació és una de les coses que en realitat volem salvar.

I per concloure podem afirmar poques coses, però suficients per coquetejar amb la idea de consumar un redisseny de la nostra realitat productiva:

a)    El model actual no funciona (Algú encara ho dubta?).

b)    La decisió d'explorar nous horitzons aquesta només a les nostres mans.

c)    Estem davant d'una oportunitat històrica per donar una inèdita sacsejada a la nostra realitat sociocultural.

d)    La resposta a aquest repte està segurament lligada, d'alguna manera, a les eines digitals i a la nostra relació amb el medi ambient.

e)    Si aspirem a una vida millor, compartida, seria bo que  anéssim ràpid a trobar aviat la millor alternativa.

La nova revolució industrial de la fabricació aditiva

Per donar el cop final a l’ocupació apareix la fabricació aditiva que consisteix en la successiva superposició de capes micromètriques de material, normalment en forma de pols, fins aconseguir l'objecte desitjat. Aquesta modalitat de fabricació suposa una nova revolució industrial, íntimament vinculada amb el desenvolupament de les TIC, i serà la peça angular de la fàbrica de l'era digital i del futur industrial dels països desenvolupats en permetre, entre altres avantatges, prescindir d'eines i utillatges de fabricació, reproduir qualsevol geometria que l'ésser humà pugui imaginar, oferir una resposta immediata a les canviants necessitats del mercat, i atendre la creixent demanda de diferenciació i personalització dels productes per part dels consumidors. També permeten jugar amb la porositat d'un mateix material, o fabricar aportant simultàniament diversos materials en un mateix sòlid, superant així les limitacions que imposen els processos de tradicionals en la relació pes / resistència mecànica, aportant noves funcionalitats. 

Abaratint els costos dels materials i pràcticament anul·lant els de la mà d'obra dels components, la fabricació additiva es presenta com una nova revolució industrial per fabricar “in situ” el que sigui mitjançant una tecnologia similar a les de les fab labs.

La satisfacció de les necessitats humanes

El rol original de les tecnologies, es facilitar les tasques i els processos productius d'una societat. Es a dir el treball. 

Una vegada desvinculada la ocupació humana del treball productiu efectuat per màquines, no te cap mena de sentit vincular l’ocupació humana amb la satisfacció de les necessitats socials o protecció social. Cal dons que tots visquem mínimament bé, però no a partir d’una ocupació cada vegada més inexistent, sinó a partir de la redistribució de la producció entre tota la societat.

Això entronca amb la qüestió de la renda bàsica RB. La Renda Bàsica és un ingrés pagat per l'Estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d'una altra forma, independentment de quines puguin ser les altres fonts de renda que es pugui tenir, i sense importar amb qui es convisqui.

Conclusió

Podem dir que el productivisme capitalista salvatge ha arribat a la seva fi per dos motius:

• Per la impossibilitat de pagar el deute creat pel mecanisme de la reserva fraccionaria bancària, el diner/deute cibernètic infinit, en una economia planetària físicament finita.
• Per les greus afectacions antropogèniques sobre gairebé tots els ecosistemes de la Terra provocades pel productivisme salvatge.

La única solució es un decreixement a tots nivells en els països del nord, per tal de que tots el habitants de la Terra puguin assolir una bona qualitat de vida, entesa tan com el dret a la satisfacció de les necessitats humanes, com també el dret a un medi ambient, al menys, no pol·lucionat. 

Això, però, suposa un nou sistema social que encara ens cal inventar.

El dret a la informació

Limitar la llibertat d'intercanvi d'informació sempre incidirà negativament en les possibilitats d’innovació de la societat a qualsevol nivell. 

La propietat suposa el súmmum de la diferenciació entre el individu, - el jo -, amb la societat. S'han plantejat, però, diversos arguments a favor de que el jo és només una construcció mental. 

En primer lloc, la seva ontogènia, és a dir quan sorgeix aquest concepte en el desenvolupament de l'ésser humà. Pel que sembla, el nen no neix amb aquest concepte del jo, sinó que es troba en la primera fase de la seva vida en un estat indiferenciat de fusió amb el món, és a dir, sense autoconsciència. És a partir dels dos anys i mig o tres quan sorgeix aquesta impressió subjectiva d'un jo propi que es diferencia de la resta de la realitat i s'enfronta a ella. No deixa de ser curiós que parlem del jo i del món quan aquest jo és part també d'aquest món.

En antropologia se sap que en comunitats humanes més primitives es tenia una concepció de la persona o del jo essencialment sociocèntrica, és a dir lligada a la pertinença al clan o la tribu i, per descomptat, molt menys individualista que en la nostra cultura occidental. Alguns antropòlegs consideren que el jo individualitzat no és una idea innata, sinó una noció que ha tingut un desenvolupament històric.

L'antropòleg Brian Morris és del parer que el jo en essència és una abstracció i que es refereix més a un procés que a una entitat. Mentre que el pensament occidental té un concepte del jo egocèntric, en altres cultures aquest concepte és més sociocentrista i en moltes d'elles el dualisme tradicional del jo davant del món està completament difuminat.

Resumint tots aquests fets podríem dir que el jo és una entitat que desenvolupa la ment com qualitat emergent, entitat amb la qual no naixem, sinó que es desenvolupa a partir de la maduració d'estructures corticals i en interacció amb l'entorn, depenent, per tant, de la cultura en què la persona es troba, seria dons una creença molt enraigada.

Per altra banda segons la hipòtesi dels camps mòrfics del biòleg Rupert Sheldrake, la informació pertany al camp de ressonància de l’espècie i no als individus. Qualsevol creació intel·lectual es una conseqüència del grup que es manifesta inicialment en un individu. Limitar el seu intercanvi retarda l’assoliment de la massa critica necessària perquè l’espècie l’assoleixi, - la socialitzi -, i la integri en la seva totalitat.

En referència al projecte de llei SOPA dels EE.UU., per limitar la llibertat d'intercanvi d'informació per Internet, el destacat intel·lectual rus Anatoli Vasserman manifesta, en una entrevista per escrit a La Veu de Rússia, que fins i tot suposa que l'aprovació de la llei equipararà l'home amb l'animal:

“A l'home el distingeix la capacitat d’aprendre, no només dels exemples visuals, sinó també d'algun relat dels seus semblants. El concepte de "propietat intel·lectual" el posa al mateix nivell que l'animal. Per descomptat que els creadors volen cobrar remuneracions, però des de temps immemorials hi ha tipus de remuneració, que no menyscaben els drets dels altres usuaris dels fruits de la creació.”

La propietat intel·lectual no suposa només un fre al desenvolupament del saber humà sinó que, en la seva vessant de les patents, suposa una limitació al benestar de bona part de la humanitat, que és encara molt més greu pel que fa a la salut en el cas dels medicaments.

Els actuals models d’intercanvis d’informació basats en el Darwinisme dominat per la competència, que ha estat traduït perfectament per les ciències del Processament de la Informació, la Psicologia de la Comunicació, el Management i el Màrqueting Global, així com l'Economia Industrial en el seu èmfasi en la racionalitat limitada contemporània origen del paradigma del capitalisme salvatge, hauran de canviar molt aviat, per models de cooperativisme, sinó volem que la competència pels recursos acabi amb l’espècie humana.

En contra del que es pensa, es la cooperació y no la competència, una de les forces principals de l’evolució. Els organismes mes complexos, com ara l’espècie humana o els cucs, sense anar més lluny; son el resultat evolutiu de la cooperació y especialització d’unes cèl·lules individuals que, en el seu dia, varen trobar avantatjós el ajuntar-se per cooperar entre elles.

Al març del 2009, la Universitat de Washington a St. Louis, va organitzar una conferència sobre l'altruisme, el benestar i la sociabilitat dels éssers humans. En la trobada van participar especialistes de tot el món i de múltiples disciplines, com la religió, l'antropologia, la psiquiatria, l'evolució humana, la biologia, l'educació o la medicina.

Aquella trobada va ser el punt de partida d'un llibre publicat per Springer sota el títol "Origins of Altruisme and Cooperation" (Orígens de l'altruisme i de la cooperació), que assenyala que l'ésser humà no és hostil o competitiu per naturalesa, sinó altruista i cooperador. Des de múltiples disciplines, com la religió, l'antropologia o la medicina, l'obra presenta evidències empíriques d'aquest fet, que contradiu la percepció que la nostra espècie és agressiva, egoista i hostil. Conèixer els mecanismes que subjeuen als nostres comportaments prosocials ajudarà a comprendre perquè sorgeixen els conflictes en el món modern, i també a trobar la millor manera de promoure les interaccions pacífiques i productives entre humans, segons afirmen els seus autors.

¿Salvarà Goldman Sachs a la Unió Europea del fracàs?

Traduit de la Carta de la Bolsa:

http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/salvara_goldman_a_la_union_europea_del_fracaso

 Redacció - dijous, 24 nov

Sense caure en el sensacionalisme de Alession Rastani, les declaracions a la BBC sobre el domini mundial de Goldman Sachs van causar furor, és cert que sorprèn l'halo d'optimisme que l'entitat desprèn des de fa algun temps, especialment després de registrar la seva segona pèrdua trimestral des que la companyia comencés a cotitzar en borsa, allà per 1999. 

La setmana passada, Lloyd Blankfein, capità de Goldman, va assegurar que "la recuperació podria haver començat ja", un missatge que xoca bastant amb la realitat viscuda durant els últims dies, escriu elEconomista.es Durant la seva participació en una conferència amb analistes organitzada per Bank of America Merrill Lynch, Blankfein va assegurar que "el món es recuperarà més ràpid del que la gent pensa" una cosa que "sorprendrà" a molts. 

Aquest optimisme coincideix amb l'arribada als governs de Grècia i Itàlia de figures clau relacionades amb Goldman Sachs. El mateix succeeix amb el Banc Central Europeu.

En aquestes circumstàncies, amb Lucas Papademos al capdavant de Grècia, Mario Monti dirigint Itàlia i Mario Draghi al mà del BCE, la mà de Goldman s'instaura com el flotador d'Europa. 

Tot i això, el dark pool de la institució indica que el Regne Unit podria ser el pròxim país en patir l'assot devastador del contagi perifèric. Cal recordar que Goldman és el propietari de Sigma X, un dark pool, o plataforma alternativa de negociació no regulada, on els inversors institucionals poden negociar valors, bons i efectiu sota regulacions menys estrictes que les borses de valors convencionals. Sigma X compta amb uns volums mensuals de negociació que arriben als 203.000 milions de dòlars i sol emportar-se un percentatge d'entre l'1 i el 2,75% de l'import canviat en el seu dark pool.

El Regne Unit, en el punt de mira.

Entre finals de juny i principis de juliol les posicions baixistes sobre les accions dels bancs italians en aquesta plataforma va augmentar considerablement i va donar senyals del que més tard ha culminat amb un canvi de govern i un home de la casa en el poder. És a dir, donat els diners en joc i els participants d'aquesta plataforma es pot predir qui serà la pròxima víctima del desastre europea. 

Si fem un cop d'ull al comportament del Sigma X, sembla que els inversors institucionals han fixat la seva vista al Regne Unit, segons assenyala la web ZeroHedge. No és per menys, independentment dels interessos en joc, el país britànic té un endeutament total (si comptem el deute del govern, el deute en mans de les famílies, empreses i bancs) del 497% del PIB, el major nivell per davant del 492% del Japó, el 366% d'Espanya o el 341% de França. 

Durant la jornada d'avui, els inversors de Sigma X han desfet posicions en bona part dels bancs britànics. Barclays ha caigut un 2,55%, Royal Bank of Scotland un 7,6% mentre que HSBC cedia un 1,4%. Una tendència que, si continua, com va passar amb Itàlia durant l'estiu, podria indicar que el govern britànic podria patir el virus perifèric, fins i tot abans que els nostres veïns gals.